Aquest monòleg és l?obra guanyadora del premi Textos Teatrals de l?any 2002, que convoca anualment la Fundació Teatre Principal del Consell de Mallorca. És un text al qual no manca cap dels ingredients essencials del gènere. Literàriament es tracta d?un mesurat monòleg interior, en què l?autor ens presenta un personatge amb característiques ben singulars: d?edat molt avançada i femení, desvalgut físicament, però dotat d?una gran perspicàcia intel·lectiva. Al marge dels plantejaments artístics, l?obra té una voluntat ferma a destacar el paper de l?actriu. És un homenatge a totes les actrius dels anys foscs de la postguerra mallorquina. No hi falten referències als personatges de l?època. El contrast és l?esperit heroic de la protagonista, que repassa la seva vida plena d?il·lusions i de misèries, però ho fa amb un posat profundament vitalista. És el retrat d?una dona amb empenta i resolta. És també un al·legat feminista, fins al punt de resumir-ho amb la veritat més nua de totes: tothom necessita tothom.
