De tots els oficis que van participar en l’abundant producció artística catalana de l’època moderna, el de daurador continua sent, sens dubte, un dels menys coneguts i estudiats. La raó s’ha de buscar en la historiografia, que fa temps que veu en aquesta pràctica el reflex d’un art barroc que cal proscriure. I malgrat que, recentment, el daurat-policromia desperta un interès creixent, s’analitza des d’un punt de vista tècnic o estilístic, o fins i tot en la seva relació amb la pintura i l’escultura, la qual cosa il·lustra la dificultat per definir una pràctica que es troba entre l’artesania i l’art. El present volum pretén renovar el coneixement d’aquesta professió a partir d’un corpus força destacable: la col·lecció de cent quaranta-tres dibuixos (passanties) de la confraria de dauradors de Barcelona, els quals, juntament amb les fonts manuscrites conservades, permeten reconstruir la història de l’ofici de daurador durant un llarg període, com es va regular, com se’n va supervisar i controlar la formació, i com se’n va protegir l’activitat.
