L'objectiu d'aquest estudi rau en aprofundir, d'una banda, en aquells elements que el bisbe navarrès Pedro Cirilo Uriz i Labayru emprà a mitjans del segle XIX per acondicionar el miserable estat en què es trobava la diòcesi després d'un llarg període de conflictes i manca de pastor espiritual; i d'altra banda, en les relacions que mantingué amb els diversos governs moderats i progressistes tant nacionals com locals. Ambdues circumstàncies el conduïren a replantejar-se el paper que l'església ilerdenca i espanyola havia de jugar en una nova conjuntura històrica, on era patent la pèrdua dels seus tradicionals privilegis i la impossibilitat d'imposar-se per la força de les armes.
