Eixint de fer és l’últim poemari de Josep Domènech Ponsatí. Hi retrobem un tret habitual de la seva poesia: versos sostrets d’obres d’altres autors i, com en el cas de Rotija (Viena, 2024), som davant d’un llibre de peces breus en què el pas del temps i l’envelliment hi tenen un paper important. Reprèn l’ambigüitat semàntica, la creació de neologismes, una riquesa lèxica que sovint s’expressa amb una mena de català inventat, bastit sobre les possibilitats latents de la llengua i la seva evolució històrica i dialectal, així com la ironia, la reflexió metalingüística i una poesia que, tot i parlar d’experiències del tot prosaiques (com el sexe, l’amor, el tedi o l’envelliment), se serveix d’un joc riquíssim de reflexos i ressonàncies. Com sempre, Domènech Ponsatí no busca una expressió directa ni una honestedat pretesament espontània (no hi ha res més allunyat de la seva poètica), sinó crear noves realitats a través de la construcció d’una experiència que, com totes, és amarada de vida, però no perquè faci veure que s’hi assembla, sinó per la riquesa imaginativa del llenguatge. Fet i fet, és amb paraules que ens mirem la vida viscuda i, per tal de no forçar-la a entrar dins les petites dimensions de la nostra pobra imaginació, podem deixar d’intentar fer-la cabre dins del poema. Josep Domènech Ponsatí prova de rebregar el llenguatge cap enfora per veure com els records ressonen de nou en reflectir-se sobre aquestes noves superfícies: els seus records i també els nostres.