Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identi?car les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogrà?ca del País Valencià, els segles a cavall entre l?edat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges d?analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d?estats de la Corona d?Aragó i de l?Europa del moment. Algunes d?aquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat d?apropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir l?autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d?aprendre a llegir i a escriure ?a casa, a l?escola, al taller?, cosa que no estava a l?abast de tothom. Una vegada superat l?esglaó del desconeixement lectoescriptor, s?inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part d?aquesta elit. En aquesta monogra?a, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a l?escriptura en un moment en què l?accés a l?educació estava sols a la mà d?uns pocs.
-5%
